Joan Jover, el tiet de la meva àvia, el boig del volant i el pioner de l’automobilisme català

La història d'un dels primers pilots internacionals de l'esport de les quatre rodes

Joan Jover a dalt d'un dels cotxes que feia servir en les carreres de principis del segle passat (Arxiu de la família).

   La meva àvia (neboda d’en Joan Jover Sañés) va ser qui em va ensenyar i explicar la vida del seu tiet, que fou un dels referents espanyols a l’automobilisme professional a l’època. Els volants i el soroll de motor sempre el van cridar, perdia el cap. Va començar amb les dues rodes, les motos, però ràpidament va pujar al món  de les quatre rodes: l’any 1923 va agafar el volant d’un cotxe per competir en el III Trofeu Armangué de l’any 1923, on va conduir un Cyclecar Rally Chic.

   Després de la Segona Guerra Mundial va competir als circuits on es feien els grans premis d’Europa en els circuits mítics com Bari, Montlhéry, Reims-Gueux, Pedralbes, Monza o La Sarthe. El 1949 va competir per primera vegada a les 24 Hores de Le Mans, acabant en segona posició amb un Delage amb motor de 3 litres compartit amb Henri Louveau, només per darrere del Ferrari de Luigi Chinetti i Peter Selsdon. També aquell any va quedar segon a les mítiques 24 hores del circuit belga Spa-Francorchamps.

   El 1953 Joan Jover Sañés va patir un greu accident mentre conduïa el seu Pegasus a la prova de les 24 Hores de Le Mans, quan anvava a 200 km/h. Després d’avançar a un Cunningham, va calcular malament la distància a la corba, va xocar contra  les barreres i va sortir disparat pels aires. Resultat: una cama greument trencada, però gràcies a un amic seu, cirurgià, no li varen haver de tallar.

   El dia de la seva mort va ser el 28 de juny de 1960, només es setmanes després de retirar-se de les competicions. Anava de Barcelona a Sitges (ciutat on va néixer) per les carreteres del Garraf amb el seu cotxe descapotable quan, de manera misteriosa, va caure pel precipici amb les seves acompanyants.

   En aquell moment no es va dir als mitjans de comunicació una informació important al moment de la seva mort: feia dies que es marejava. Així, el més probable és que es desmaiés quan anava per les carreteres del Garraf i caigués muntanya avall.

   A la seva memòria es va crear un trofeu, el Trofeu Joan Jover, entre els anys 1963 i 1968 a l’hipòdrom de Montjuïc. Aquesta va ser la vida de Joan Jover Sañés, el tiet de la meva àvia i l’amant de les rodes, l’olor a gasolina i el soroll de motor.